Potser sí que la estadia dels templers a Mediona va ser tant curta com els no més de 15 anys que els historiadors li calculen, però certament té una llarga ombra que arriba fins als nostres dies i avui continua intrigant a moltes de les persones que s’acosten al castell per cercar les petjades d’aquells monjos guerrers. I algunes d’elles estan convençudes d’haver-les trobat. Aquí teniu algun exemple:
LA CREU DELS MONJOS GUERRERS

En Francesc va tornar al castell pocs dies després, allà pels volts de la festa de Sant Joan, i des del mateix lloc i a una hora semblant de la tarda va comprovar que la creu templera seguia essent visible en aquell punt pràcticament inaccessible. Mesos més tard, entrat ja l’agost, va venir a Mediona acompanyat del seu amic Joan G., amb qui fa ja molt de temps que comparteix investigacions i troballes. Volia ensenyar-li el relleu amb el símbol del Temple, però no va ser possible perquè, malgrat que observaren la façana des de la mateixa situació i a la mateixa hora que les altres dues vegades, aquest cop la forma de la creu no era visible.
EL SOLSTICI D’ESTIU

Ell pensa que probablement això és degut a que la inclinació de la llum no era igual que quan va fer ressaltar el relleu damunt la pedra, ja que les dues primeres observacions s’havien fet en una època molt determinada de l’any: el solstici d’estiu, paraula que ve del llatí i que significa “sol quiet”, perquè la seva declinació es manté pràcticament invariable al llarg d’algunes jornades. Aquest fenomen astronòmic, al hemisferi nord, culmina el 21-22 de juny. La creu templera només seria visible, doncs, durant uns dies de juny, a prop de Sant Joan.
Des de la perspectiva que d’ella tenia Francesc G. els dos cops que va veure la creu dels templers, l’església s’alça com una edificació imponent que vigila l’antic camí que s’endinsa pel pas natural del congost del Mediona. S’aprecien clarament les dues fases constructives fonamentals: una part, de pedra ben tallada, correspondria a la primera capella romànica (segle XII) i a la posterior ampliació gòtica dels segles XIII i XIV, acabant amb l’impressionant perfil de la capella del Sant Crist aixecada el segle XVIII. D’una altra banda es poden veure les parets de tapial del pis afegit el segle XVII sobre el primitiu teulat o terrat fortificat per a servir com a graner destinat a emmagatzemar el delme, aquella part de la collita que els pagesos estaven obligats a donar a la parròquia. És, doncs, en l’estructura més antiga on es torbaria quest símbol del Temple, fet que, de confirmar-se la seva existència, implicaria d’alguna manera als monjos guerrers en la reforma i ampliació de l’església de Santa Maria de Mediona.
Des de la perspectiva que d’ella tenia Francesc G. els dos cops que va veure la creu dels templers, l’església s’alça com una edificació imponent que vigila l’antic camí que s’endinsa pel pas natural del congost del Mediona. S’aprecien clarament les dues fases constructives fonamentals: una part, de pedra ben tallada, correspondria a la primera capella romànica (segle XII) i a la posterior ampliació gòtica dels segles XIII i XIV, acabant amb l’impressionant perfil de la capella del Sant Crist aixecada el segle XVIII. D’una altra banda es poden veure les parets de tapial del pis afegit el segle XVII sobre el primitiu teulat o terrat fortificat per a servir com a graner destinat a emmagatzemar el delme, aquella part de la collita que els pagesos estaven obligats a donar a la parròquia. És, doncs, en l’estructura més antiga on es torbaria quest símbol del Temple, fet que, de confirmar-se la seva existència, implicaria d’alguna manera als monjos guerrers en la reforma i ampliació de l’església de Santa Maria de Mediona.
L’EMPREMTA DEL TEMPLE

Repassant la informació disponible hem trobat un altre cas on es planteja una incògnita semblant a la de Mediona: és el de l’església de Santa María de los Ángeles a Sant Vicente de la Barquera, una localitat de la costa de càntabra. Construïda a partir de 1210 (s. XIII), és similar a d’altres capelles, amb els seus retaules i talles, imatges i alguna sepultura, com la del inquisidor Antonio del Corro. El que sembla no ser tant conegut són els símbols que hom hi pot trobar tallats en les seves pedres, com l’estrella de David que hi ha en una de les voltes o la mateixa creu que identificava a l’Ordre del Temple, visible a un dels seus capitells. Això ha fet pensar a alguns investigadors que els monjos cavallers d’aquesta milícia van participar en la seva construcció, encara que la seva possible presència en aquell lloc hagi estat documentada d’altres maneres.
UN CORRENT D’ENERGIES

Però tampoc els que afirmen sentir-les estan totalment d’acord sobre l’origen d’aquestes energies amagades al congost de Mediona. En Francesc recorda que una vegada varen fer el camí de riera amb mossèn Tomàs, antic exorcista del bisbat, i que aquest opinava que l’energia que es captava era deguda a tanta i tanta gent com hi havia passat. Ell, en canvi, li va contestar que les energies hi eren abans i que per això precisament va passar tanta gent pel camí que resseguiria el seu curs.
Un “camí de sagrament”, com diu en Francesc, “perquè es feia servir per dur els sagraments a la gent”. En la seva última visita ha trobat que una part del recorregut ha estat desviada i ara s’aparta de l’antic traçat coincident amb el corrent energètic que ell encara pot detectar. “Apropiar-se d’un camí així és un sacrilegi. Qui fa aquestes coses, més d’hora que tard, ho acaba pagant”, adverteix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada