Pàgines

Informació


Amb més de mil anys d’història, el Castell de Mediona segueix essent avui un conjunt monumental viu i habitat, capaç d’acollir un ampli ventall d’activitats socials, culturals i de lleure, que van des del descans i el contacte amb la natura fins a la realització de trobades, tallers, cursets, exposicions, visites guiades... Tot plegat a una hora de Barcelona i al bell mig d’un congost encara feréstec on el pas del temps sembla haver-se aturat.

SENDERISME



Encinglerat damunt l’antic camí que va de Sant Joan a Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), durant segles va vigilar un pas natural de gran importància estratègica entre la Mediterrània i la Catalunya interior. Actualment la fortalesa és fita cabdal de rutes a peu (Santes Creus-Montserrat), a cavall o en bicicleta, que poden trobar al Castell el que calgui per fer una aturada en el seu recorregut.


NATURA I ESCALADA


Al quedar al marge de les noves vies de comunicació, el congost del Mediona ha mantingut bona part de la seva riquesa natural. El Castell és lloc de trobada pels que volen gaudir d’aquest racó del nostre país, conèixer la vegetació de la riera, seguir els rastres de la seva fauna, observar les aus o els estels... També ho és per als escaladors, que a les parets dels seus penya-segats tenen sectors amb vies ben equipades de diferents graus de dificultat.


HISTÒRIA


Des del Turó Fundacional del segle X, probablement fortificat abans pels sarraïns, fins la Torre Grossa, edificada al segle XV pel duc de Cardona, tot passant per la construcció templera del XIII o la capella romànica del XII i la seva posterior ampliació gòtica del XIII-XIV, el Castell de Mediona ha anat aplegant història i llegendes, que ara podeu resseguir amb visites guiades.


CULTURA



El Castell de Mediona ofereix als artistes i artesans (pintors, escultors, ceramistes...) espais en els que exposar les seves creacions, de manera que els visitants del conjunt tenen una mostra cultural gairebé permanent. La capella acull cada any diferents concerts i la seva excel•lent acústica ha portat a enregistrar en ella diverses gravacions musicals. La fortalesa obre les seves portes a les diferents manifestacions de la cultura catalana (corals, aplecs, gegants, bastoners, danses...)

REUNIONS, TROBADES, TALLERS, CURSETS...

Les diferents sales del Castell, el seu antic celler, ubicat en una construcció templera del segle XIII, o les terrasses exteriors situades a l’ombra de la Torre Grossa, són el marc més adient per a determinades reunions, cursets, tallers i trobades per xerrar de les més variades matèries o realitzar qualsevol activitat que encaixi amb la realitat actual del conjunt.


VISITES GUIADES



Les visites al conjunt medieval sempre han de ser concertades trucant prèviament al telèfon 93 898 57 01. D’aquesta manera es pot fixar la data i l’horari de la seva realització per a qualsevol dia de la setmana.

La visita completa té una duració aproximada d’una hora i mitja i contempla no tant sols la història del castell, sinó també les seves llegendes i altres detalls del seu passat recuperats per la tradició oral. Inclou l’espai exterior (vista del congost vigilat per la fortalesa), explicació sobre plànols i documentació gràfica, les antigues cavallerisses del segle XIII (reconvertides posteriorment en celler), l’església de Santa Maria de Mediona, el Turó Fundacional del segle X i la Torre Grossa.

La tarifa de la visita completa és de 4 € per persona (descomptes per a nens, jubilats i grups de 20 persones o més). Poden fer-se visites més breus, que inclouen el celler i l’església, amb una duració aproximada de 30 minuts i un preu de 2 € per persona.


Per a qualsevol altre activitat (reunions, trobades, etc.) cal concertar les seves característiques i les condicions corresponents trucant al mateix telèfon del Castell de Mediona.


ACCESSOS


El conjunt medieval es troba entre Sant Quintí i Sant Joan de Mediona, pràcticament al mig d’una pista asfaltada que uneix les dues poblacions per la muntanya. Amb cotxe s’hi pot accedir des de qualsevol d’aquests dos punts. En el primer cas, al quilòmetre 18 de la carretera C 244a s’agafa una desviació amb un rètol que indica “Castell de Mediona”. Uns tres quilòmetres més endavant, després de passar la urbanització de Can Verdaguer, es troba el trencall que baixa fins la fortalesa. En el segon cas, cal entrar al poble de Sant Joan i seguir els cartells municipals que assenyalen la direcció del castell per agafar la mateixa pista asfaltada per l’altre cap.

A peu, en bicicleta o a cavall s’hi pot arribar per l’antic camí de la riera, resseguint el pas natural que va donar origen al Castell. Des de Sant Quintí s’ha de sortir del poble pel carrer de Ponent i agafar un camí entre vinyes cap a la fàbrica de “El Canigó”. En arribar a aquesta es troba un cartell que indica l’accés a la ruta per la riera. Per Sant Joan, cal sortir del poble pel carrer del Molí i seguir la pista asfaltada poc més d’un quilòmetre, fins trobar una altra senyalització que indica aquesta manera d’arribar a la fortalesa.




Ver Castell de Mediona en un mapa más grande

dissabte, 31 d’octubre de 2009

... i aquesta nit, LA CASTANYADA!!!!



L’estiu ha fugit riera avall i a la muntanya s’encenen els colors de la tardor. De sobte les figueres es lleven mig despullades i el plàtan se’n va dormir cada dia més groc. La pluja truca de tant en tant a les finestres i el mestral toca la flauta per la xemeneia. Les melmelades ja són al pot, la llenya, al rebost, i les castanyes, a punt per anar al foc. Al Castell de Mediona, la castanyada manté ben viu el sentit de canvi que des del començament dels temps ha tingut aquesta tradició tan arrelada a Catalunya.
En totes les cultures antigues es donava la benvinguda als nous solsticis (màxima i mínima altura del Sol sobre l’horitzó). Els darrers dies d’octubre i els primers de novembre corresponen a un d’aquests canvis, el pas de l’estiu a l’hivern. Antigament se celebraven grans festes per acomiadar la calor i agrair la collita dels mesos anteriors, abans no arribessin el fred i la foscor. Eren festes amb fogueres i disfresses que servien per espantar les ànimes, els esperits, les bruixes dolentes i altres éssers que visitaven la Terra.

LA PRESÈNCIA DE LA MORT

Aquestes celebracions arribaven en un moment clau de l’any, una època en que la mateixa natura sembla morir. Ha passat el temps de l’abundor, de recollir els fruits de l’estiu, de la verema... Es el temps de la sembra; els camps, però, restaran erms fins que la primavera, encara molt llunyana, els hi retorni la vida dels nous brots. La terra sembla esmorteïda, les ventades s’enduen de les branques les darreres fulles seques, cada matinada el fred és més viu i les nits són cada cop més llargues... Tot plegat fa present la idea de la mort en un període concret que, dels celtes als egipcis, dels romans fins a nosaltres mateixos, ha estat celebrat sempre com el temps dels difunts.
I així, la festivitat dedicada per les diferents cultures als que ja no hi són ha anat passat d’uns pobles als altres, incorporant-se ara a la religió d’avui i canviant després per adaptar-se a la litúrgia de demà... D’aquesta manera, el que va néixer i créixer com un ritus pagà va acabar entrant sense massa problemes al calendari cristià. Al començament, la nova religió assignava un dia concret de l’any per recordar a cada un dels seus màrtirs. Però amb el pas del temps aquests van anar essent tants que no hi havia prou dies per a tots ells. Així, cap allà el segle IV de la nova era, en algunes esglésies ja es va unificar en una sola diada el record als que havien donat la seva vida per la fe.

TOTS SANTS I EL DIA DELS DIFUNTS


El primer pas cap a la institucionalització d’aquesta commemoració el va donar el papa Bonifaci IV al segle VII (entre 609 i 610) quan, en comptes d’enderrocar el panteó que l’emperador Adrià havia dedicat a les divinitats romanes, va decidir consagrar-lo a la Mare de Déu i a tots el màrtirs de la nova religió. Al assignar un aniversari a aquesta commemoració va posar la primera pedra del que acabaria essent la diada de Tots els Sants.
En un principi, aquesta festa se celebrava al mes de maig, però l’any 714 el papa Gregori III va consagrar a Tots els Sants una capella en la Basílica de Sant Pere i va arreglar l’aniversari per a l’1 de novembre, data que s’ha mantingut al calendari cristià fins a l’actualitat. La institucionalització definitiva de la festivitat s’atribueix al papa Gregori IV, que la va estendre a tota l’Església l’any 835, mitjan el segle IX. Uns anys més tard, concretament al 998, l’abat del monestir de Cluny (sud de França) va afegir una altra festa i va dictaminar que el dia 2 de novembre, l’endemà de Tots els Sants, es dedicaria a resar per les ànimes dels fidels que havien mort. Quedava així instaurat el Dia dels Difunts, de recordar tots els difunts i no tant sols dels màrtirs i els sants, que ja tenien la seva diada.

CASTANYES I CAMPANERS


La castanya es un dels fruits per excel•lència de la tardor. Cal pensar, doncs, que sempre s’haurien menjat en les festivitats de l’època, incloses les cerimònies funeràries de les diferents civilitzacions. Però què en diu, la història? La única cosa que sabem del cert és que, a Catalunya, el costum de menjar castanyes per Tots Sants ja existia al segle XVIII, és a dir, fa més de tres-cents anys. Tanmateix, és probable que es tracti d’una tradició força més antiga ja que, com queda dit, l’Església va instituir la festa fa més de mil anys i sembla que, tal com passa amb moltes altres diades del nostre calendari, ja devia celebrar-se en època romana i, fins i tot, abans.
Però l’entrada definitiva de la castanyada a la tradició catalana va lligada a les campanes que la nit de Tots Sants tocaven arreu del nostre sense donar-se respir per que ningú no s’oblidés de resar pels seus difunts. Els encarregats d’aquesta tasca eren els campaners que, aquell vespre, es cansaven una cosa de no dir. Per combatre la son, el fred i el cansament, encenien un bon foc i anaven torrant castanyes envoltats per amics i parents que els acompanyaven en la seva feina. L’origen de la nostra castanyada estaria, doncs, en el menjar que donava força als antics campaners per tocar tota la nit de Tots Sants recordant la necessitat de pregar pels difunts.

MOSCATELL I PANELLETS

La beguda tradicional que acompanya a les castanyes i els moniatos en aquest àpat gairebé ritual el vi moscatell. Les postres típiques de la nit de la castanyada són els panellets, aquests dolços petits i de deferents formes, fets amb massapà, fruits secs i d’altres ingredients: La base més característica dels panellets és una barreja d’ametlles crues moltes, sucre i clara d’ou batuda a punt de neu. Encara que al principi no en portaven, avui en molts casos, i per què sigui més econòmic, s’hi afegeixen patates bullides (o moniatos bullits). Tots els tipus de panellets, que actualment n’hi ha per a tots els gustos, es couen al forn. Els més populars són els de pinyons.
L’origen dels panellets com a menjar característic de la diada de Tots Sants és poc clar. Poden ser un record d’antics àpats funeraris: en alguns indrets la gent portava els panellets a l’església en cistells i se’ls menjava dins del mateix temple en comunitat. En les poblacions de la Catalunya vella, hi havia el costum de celebrar una menjada després de la mort d’algun familiar. Aquest menjar tenia un caire ritual en la forma de parar la taula, la distribució dels comensals i els menjars que s’hi donaven. D’altres situen el seu origen en les ofrenes que els fidels portaven a la tomba del difunt perquè no li manqués nodriment en el seu viatge al més enllà: això lligaria amb el fet de que el panellet es un dolç elaborat inicialment només amb ingredients que es conserven, un pastisset que no es fa malbé d’un dia per l’altre.

ARRELS LLATINES I ARRELS ANGLOSAXONES

Malgrat que ens hagi arribat trenat amb les festivitats cristianes, el culte als morts ve de l’era anterior a Crist i està vinculat amb la sembra, feina que es realitza en aquesta època de l’any. Els pobles antics unificaven l’enterrament dels difunts amb la seva resurrecció a sota la terra, comparant-la amb el ressorgiment de les llavors acabades de plantar. Els pobles llatins, doncs, relacionaven aquesta celebració directament amb l’agricultura. En canvi, per als celtes estaven unides a la ramaderia, ja que coincidien amb el recolliment dels ramats després d’haver passat tot l’estiu pastant a les muntanyes. Això portava a festes i rituals que, més tard, es varen confondre amb el culte als avantpassats.
De tota manera, tant per als uns com per als altres era el cicle de la mateixa natura el que finalment els duria a recordar al difunts precisament en aquesta època de l’any, al voltant del solstici d’hivern. Encara que semblen venir d’arrels diferents, aquesta coincidència explica que alguns facin derivar la nostra festa de la festa celta dels morts, anomenada Samain o Samhain en els llenguatges gaèlics. El culte als difunts era una part molt important de la religió dels antics celtes, fet encara avui constatable en la riquesa i la varietat de les tradicions folklòriques relacionades amb els morts que conserven els pobles d’arrel cèltica. Per als celtes, l’any estava dividit en dos períodes: el temps clar i el temps fosc. Els dies del Samain obrien el període d’obscuritat. Eren considerats uns "temps fora del temps", entre les dues meitats de l’any, i les terres de l’altre món estaven obertes i entraven en contacte amb el món dels humans.

EL “HALLOWEEN” FA POR


De fet, alguna font apunta que, al instituir la festivitat de Tots Sants i fixar el seu aniversari al dia 1 de novembre, el papa de Roma la va fer coincidir gairebé amb la celebració cèltica del Samhain, que cauria al 31 d’octubre. De l’antic nom d’aquests rituals cèltics hauria derivat el que avui s’anomena “Halloween”, costum que va ser dut als Estats Units de Nord-Amèrica pels emigrants irlandesos. Importat per la cultura dominant i afavorit pel mimetisme que tot el que sigui “made in USA” desperta avui en la societat de consum, empès per la superpotència mundial i afalagat pel mercat local, aquest costum en retorna ara de l’altra costat del món com una onada que amenaça amb desplaçar les nostres tradicions.
Malgrat les diferències que separen aquesta celebració de les que sempre s’han celebrat a casa nostra, des de els seus orígens fins a la seva evolució cap a la forma actual d’ambdues, entre elles hi hagut potser alguns punts de coincidència: en temps passats, a Catalunya s’encenien fogueres i espelmes col•locades dins de carabasses buides per guiar als difunts en el seu camí de volta cap el més enllà, ja que una creença compartida per molts pobles assegurava que, en aquestes dates, els morts retornaven per algunes hores les seves antigues llars. Aquest costum s’ha perdut al nostre país, però la carabassa il•luminada segueix essent una de les imatges més conegudes del Halloween.

A TRIAR


El repte està en triar entre revitalitzar les tradicions que formen part del que som o disfressar-nos – i mai millor dit—per intentar semblar el que algú vol que siguem, entre ser protagonistes de la nostra història o actors secundaris del que ens ensenyen les pel•lícules americanes. Com sempre ha estat, qualsevol aportació cultural forana és enriquidora fins que amenaça amb imposar-se sobre la cultura que l’acull, ofegant les seves expressions i substituint-les per les importades: d’això, des de l’època de les colonitzacions passant per la dels diferents imperis, se’n ha dit de diferents maneres que no eren precisament “globalització”. Així que, només si així ho voleu, a casa nostra, aquesta nit, castanyes!

2 comentaris:

Ksawery ha dit...

Hola, som l'altra part de la colla que vam estar dinant al castell diumenge passat. Ens ha agradat molt la vostra entrada. Sobretot el recull d'informació al respecte, nomès em trobat a faltar la llegenda que dona origen al tema de les carbasses.

Creiem que tenim tradiccions a casa nostra tant o millors que les de fora i que s'haurien de conservar i transmetre. Per disfresses ja està Carnaval.

Aquí a casa també menjarem castanyes!

Esther i Toni ha dit...

Quan era jove,deiem¡Yanquis go home!...han guanyat ells,pero estem d'acord,CagaTiò i castanyes...amb els cafès