Al lloro, geocachers: hi ha qui troba algun dels vostres tresors només a cop d’ullada i sense fer servir gepeesses. El fet es va donar el passat cap de setmana a Mediona: Després de celebrar amb la seva família un dinar d’aniversari al castell, la canalla va sortir a escampar la boira. Quatre o cinc nens, acompanyats per un parell de pares, decidiren baixar cap a la riera. Quan van tornar a pujar ho feren tots emocionats i cridant que havien descobert un tresor. Un dels nois explicava com l’havien trobat: “Hem vist un plàstic, i com que no ens agraden les deixalles a la muntanya, hem anat a recollir-lo”. Però, sorpresa, no era una brossa més de les moltes que la riera arrossega fins el congost o que alguna gent porta des de casa seva per abandonar-les aquí: era, ni més ni menys, que l’amagatall protector d’un caché. Coneixedors del joc del geoaching, els que l’havien descobert prengueren del tresor un parell d’objectes –un carregador de mòbils, un dinosaure de joguina—i deixaren a canvi el que portaven a les seves butxaques: un paquet de mocadors, una piloteta... No sabem si, com mana la tradició dels geocachers, van deixar al llibre de visites del tresor les dades corresponents i les circumstàncies del seu descobriment. Però, per si de cas aquesta part de l’informació no ha arribat a qui va plantar el caché prop del Castell de Mediona, pengem al bloc un “al lloro, geocachers”: potser caldria revisar si està prou ben amagat, com demana l’emoció de la seva recerca, i també si compleix amb el respecte al medi natural, regla fonamental del geocaching.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada