Pàgines

Informació


Amb més de mil anys d’història, el Castell de Mediona segueix essent avui un conjunt monumental viu i habitat, capaç d’acollir un ampli ventall d’activitats socials, culturals i de lleure, que van des del descans i el contacte amb la natura fins a la realització de trobades, tallers, cursets, exposicions, visites guiades... Tot plegat a una hora de Barcelona i al bell mig d’un congost encara feréstec on el pas del temps sembla haver-se aturat.

SENDERISME



Encinglerat damunt l’antic camí que va de Sant Joan a Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), durant segles va vigilar un pas natural de gran importància estratègica entre la Mediterrània i la Catalunya interior. Actualment la fortalesa és fita cabdal de rutes a peu (Santes Creus-Montserrat), a cavall o en bicicleta, que poden trobar al Castell el que calgui per fer una aturada en el seu recorregut.


NATURA I ESCALADA


Al quedar al marge de les noves vies de comunicació, el congost del Mediona ha mantingut bona part de la seva riquesa natural. El Castell és lloc de trobada pels que volen gaudir d’aquest racó del nostre país, conèixer la vegetació de la riera, seguir els rastres de la seva fauna, observar les aus o els estels... També ho és per als escaladors, que a les parets dels seus penya-segats tenen sectors amb vies ben equipades de diferents graus de dificultat.


HISTÒRIA


Des del Turó Fundacional del segle X, probablement fortificat abans pels sarraïns, fins la Torre Grossa, edificada al segle XV pel duc de Cardona, tot passant per la construcció templera del XIII o la capella romànica del XII i la seva posterior ampliació gòtica del XIII-XIV, el Castell de Mediona ha anat aplegant història i llegendes, que ara podeu resseguir amb visites guiades.


CULTURA



El Castell de Mediona ofereix als artistes i artesans (pintors, escultors, ceramistes...) espais en els que exposar les seves creacions, de manera que els visitants del conjunt tenen una mostra cultural gairebé permanent. La capella acull cada any diferents concerts i la seva excel•lent acústica ha portat a enregistrar en ella diverses gravacions musicals. La fortalesa obre les seves portes a les diferents manifestacions de la cultura catalana (corals, aplecs, gegants, bastoners, danses...)

REUNIONS, TROBADES, TALLERS, CURSETS...

Les diferents sales del Castell, el seu antic celler, ubicat en una construcció templera del segle XIII, o les terrasses exteriors situades a l’ombra de la Torre Grossa, són el marc més adient per a determinades reunions, cursets, tallers i trobades per xerrar de les més variades matèries o realitzar qualsevol activitat que encaixi amb la realitat actual del conjunt.


VISITES GUIADES



Les visites al conjunt medieval sempre han de ser concertades trucant prèviament al telèfon 93 898 57 01. D’aquesta manera es pot fixar la data i l’horari de la seva realització per a qualsevol dia de la setmana.

La visita completa té una duració aproximada d’una hora i mitja i contempla no tant sols la història del castell, sinó també les seves llegendes i altres detalls del seu passat recuperats per la tradició oral. Inclou l’espai exterior (vista del congost vigilat per la fortalesa), explicació sobre plànols i documentació gràfica, les antigues cavallerisses del segle XIII (reconvertides posteriorment en celler), l’església de Santa Maria de Mediona, el Turó Fundacional del segle X i la Torre Grossa.

La tarifa de la visita completa és de 4 € per persona (descomptes per a nens, jubilats i grups de 20 persones o més). Poden fer-se visites més breus, que inclouen el celler i l’església, amb una duració aproximada de 30 minuts i un preu de 2 € per persona.


Per a qualsevol altre activitat (reunions, trobades, etc.) cal concertar les seves característiques i les condicions corresponents trucant al mateix telèfon del Castell de Mediona.


ACCESSOS


El conjunt medieval es troba entre Sant Quintí i Sant Joan de Mediona, pràcticament al mig d’una pista asfaltada que uneix les dues poblacions per la muntanya. Amb cotxe s’hi pot accedir des de qualsevol d’aquests dos punts. En el primer cas, al quilòmetre 18 de la carretera C 244a s’agafa una desviació amb un rètol que indica “Castell de Mediona”. Uns tres quilòmetres més endavant, després de passar la urbanització de Can Verdaguer, es troba el trencall que baixa fins la fortalesa. En el segon cas, cal entrar al poble de Sant Joan i seguir els cartells municipals que assenyalen la direcció del castell per agafar la mateixa pista asfaltada per l’altre cap.

A peu, en bicicleta o a cavall s’hi pot arribar per l’antic camí de la riera, resseguint el pas natural que va donar origen al Castell. Des de Sant Quintí s’ha de sortir del poble pel carrer de Ponent i agafar un camí entre vinyes cap a la fàbrica de “El Canigó”. En arribar a aquesta es troba un cartell que indica l’accés a la ruta per la riera. Per Sant Joan, cal sortir del poble pel carrer del Molí i seguir la pista asfaltada poc més d’un quilòmetre, fins trobar una altra senyalització que indica aquesta manera d’arribar a la fortalesa.




Ver Castell de Mediona en un mapa más grande

dimecres, 24 de febrer de 2010

ELS TEIXONS S'ACOSTEN AL CASTELL DE MEDIONA



Molts són els animalons que passen per Mediona sense saludar, deixant només signatures enigmàtiques o una mena de targeta de visita sovint difícil de traduir. Les seves empremtes sobre el fang o la neu, les deposicions farcides de llavors que planten com a bandera damunt de qualsevulla pedra, les deixalles regades al voltant de les papereres de la terrassa o, si badem una mica, les destroces que poden deixar darrere seu al galliner, identifiquen bastant clarament els camins de la guineu, de la mostela o la geneta. El senglar tampoc no s’escarrassa massa en amagar el mapa de les seves passejades, i hom pot resseguir-lo des de les petjades que donen fe del seu pas per la riera i els corriols pels que s’endinsa en el barranc o s’enfila cap els penya-segats de la fortalesa, per comprovar quan a prop ha arribat: just fins la Torre Petita, on sempre s’acaben les marques que ell va fent al “llaurar” la terra.

D’altres rastres no són tan fàcils de llegir: per exemple, varem trigar força en esbrinar que l’escampall matiner de l’escorça de pi que cobreix les jardineres per evitar les males herbes era obra de... les merles, que remenen aquesta capa per fer-se un bon esmorzar amb cuques i cucs que s’hi amaguen a sota. Les merles són omnívores, alimentant-se d’insectes, cucs, fruits, llavors..., i menja a terra, tot movent la cua i abaixant les ales. Com altres túrdids, quan s’alimenta de cucs del terra, és capaç d’extreure’ls sense que se li trenquin. Per fer-ho, remouen la terra de tal manera que són un veritable problema per a molts jardiners.

L’EXCAVADOR MISTERIÓS

Però el que durant molt de temps ha estat tot un misteri és qui dimonis ve a treballar de nit al Castell per mantenir netes d’herbotes les voreres de la baixada a la plaça. Una feina acurada i específica que només es dedica a la base dels murs aixecats ja fa anys en aquest punt per a plantar-hi rosers i a les pedres que, una mica més amunt, protegeixen l’espai de les plantes aromàtiques.

Bé, doncs poc abans de l’enrenou del cap de setmana, quan la vida feréstega de la muntanya encara mira de seguir el seu curs trampejant com pot els entrebancs de la civilització, tinguérem una possible pista sobre aquest enigmàtic visitant nocturn: una parella de toixons varen deixar-se veure fent via, tot xino-xano, per la pista que duu fins a Mediona. Malauradament la presencia d’un monstre motoritzat anomenat “cotxe”, que els enfocava amb llums terrorífiques, va acabar espantant-los i giraren cua per escapolir-se bosc endins abans de poder comprovar quin era el destí del seu viatge.

De manera que no hi ha proves documentals ni cap testimoni que ho confirmi, però els costums alimentaris d’aquests omnívors (així considerats per que han acabat menjant gairebé de tot), les eines amb les que la evolució els ha dotat per a ser-ho (un morro prominent, mòbil i musculós, especialment dissenyat per excavar) i els horaris nocturns en que acostumen a fer la seva vida permeten sospitar que són el teixons qui, de tant en quant, venen a netejar-nos les voreres del camí.

DUES BANDES L’IDENTIFIQUEN


Siguin o no els que fan aquesta feina, pensem que val la pena aprofitar el fet d’haver-los pogut veure a prop del Castell per mirar de conèixer una mica millor a un dels nostres més que probables visitants misteriosos. El teixó o toixó (Meles meles) és el representant de la família dels mustèlids de morfologia més atípica. Pot arribar a pesar uns 15 kg, amb cap allargat i triangular, amb el cos també allargat de fins a 90 cm de longitud, dels quals 15 a 20 cm corresponen a la cua. El cos és gros i massís; el coll, curt i gruixut, i el cap, allargat, acabat en un musell punxegut. Els ulls i les orelles són petits, i les extremitats i la cua són relativament curtes. Les potes tenen unes ungles molt fortes que li serveixen per a cavar.El pèl és fort i llarg, de color grisós clar pel dors i gairebé negre pel ventre. Les potes també són negres, i la cua i les orelles, blanques. Dues bandes negres que neixen a cada costat del musell ressegueixen el cap longitudinalment a banda i banda i engloben els ulls i les orelles: són la característica que els identifica i fa que no se’ls pugui confondre amb cap altre mamífer.

El seu hàbitat son els boscos, principalment de fulla caduca, però també espais oberts propers al bosc on pugui trobar un amagatall i sempre que el terreny sigui prou tou per a excavar. Excava un cau que consta d’un gran nombre de túnels i cambres: se n’ha estudiat un amb 897 metres de túnels, 50 compartiments i 178 entrades. Els investigadors estimaren que la seva construcció va requerir extreure 70 tones de terra i va emprar diversos segles de treball. Això va evidenciar que es tractava d’una teixonera heretada per generacions.

Coneguts per la seva ferocitat quan s’enfronten a una amenaça, els teixons són molt sociables i solen viure en grups de 2 a 12 individus, amb un terme mitjà de 4 a 6 adults, tot i que s’han arribat a citar grups de fins a 23 individus, que habiten en aquestes grutes subterrànies excavades per ells mateixos, les anomenades “teixoneres”.

CATEDRALS SUBTERRÀNIES

Les teixoneres (o setts, en angès) han estat molt estudiades pels naturalistes des de l’antiguitat, que s’han sentit atrets per aquestes catedrals subterrànies, assignant una sèrie de denominacions a les diferents parts de l’habitacle. Així es denominen:
• Càmera principal: espai d’allotjament i cria de l’espècie. En algunes teixoneres n’hi pot haver vàries. Pot tenir fins a 3 o 4 m d’altura i sol aparèixer folrada amb restes vegetals.
• Conductes principals: els utilitzats habitualment per a accedir a la càmera principal.
• Conductes de ventilació: els quals serveixen per a portar aire pur verticalment a l’interior l cau.. També penetra la llum a través d’ells per la seva construcció vertical, sent aquesta última una important funció.
• Conductes d’escapada: vies accidentalment utilitzades per a sortir de la teixonera en cas de perill o d’inundació.
• Latrina o excusat: càmera secundària que s’habilita al costat de la càmera principal per a defecar.
• Llitera o bressol: càmera secundària en la qual s’agrupen els exemplars joves, pera continuar rebent les cures maternes

UNA DIETA MOLT VARIADA


Com apuntàvem més amunt, els teixons mengen una varietat molt àmplia d’aliments, pel que es consideren com omnívors. Així, s’alimenten d’insectes, particularment abelles i mel, d’on prové el seu nom llatí de Meles (mel en llatí), altres invertebrats, mamífers, rèptils petits, blat de moro, fruites i plantes, en general, sense menysprear la carronya. En les Illes Britàniques i el nord d’Europa el component bàsic de la seva dieta són els cucs, mentre que a Europa meridional els teixons mengen sobretot insectes, cucs, fruita i cereals. Molt rarament entra en corrals o estables per la seva por a l’home.

L’olfacte i l’oïda del teixó estan molt desenvolupats, mentre que la vista la tenen més limitada, doncs els hàbits de vida l’han adaptat pràcticament a l’ús nocturn i a la foscor del seu cau. Els grans carnívors com l’ós , el llop o el linx, però també les guineus, el gat mesquer o la geneta actuen com a predadors sobre els exemplars joves, igual que les grans rapinyaires nocturnes i diürnes.

Les qualitats del teixó són reconegudes per algunes nacions natives d’Amèrica del Nord, que l’inclouen a la seva mitologia i el representen al seus tòtems, doncs se’l considera un ser beneït a la nit i el dia, això reflectit en el seu característic físic bicolor. En tot cas, a Europa se la considera una altra espècie en perill a la que cal protegir.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Sí??? hi ha teixons??? Walaaaaaaaaa!!! :)
npv