Pàgines

Informació


Amb més de mil anys d’història, el Castell de Mediona segueix essent avui un conjunt monumental viu i habitat, capaç d’acollir un ampli ventall d’activitats socials, culturals i de lleure, que van des del descans i el contacte amb la natura fins a la realització de trobades, tallers, cursets, exposicions, visites guiades... Tot plegat a una hora de Barcelona i al bell mig d’un congost encara feréstec on el pas del temps sembla haver-se aturat.

SENDERISME



Encinglerat damunt l’antic camí que va de Sant Joan a Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), durant segles va vigilar un pas natural de gran importància estratègica entre la Mediterrània i la Catalunya interior. Actualment la fortalesa és fita cabdal de rutes a peu (Santes Creus-Montserrat), a cavall o en bicicleta, que poden trobar al Castell el que calgui per fer una aturada en el seu recorregut.


NATURA I ESCALADA


Al quedar al marge de les noves vies de comunicació, el congost del Mediona ha mantingut bona part de la seva riquesa natural. El Castell és lloc de trobada pels que volen gaudir d’aquest racó del nostre país, conèixer la vegetació de la riera, seguir els rastres de la seva fauna, observar les aus o els estels... També ho és per als escaladors, que a les parets dels seus penya-segats tenen sectors amb vies ben equipades de diferents graus de dificultat.


HISTÒRIA


Des del Turó Fundacional del segle X, probablement fortificat abans pels sarraïns, fins la Torre Grossa, edificada al segle XV pel duc de Cardona, tot passant per la construcció templera del XIII o la capella romànica del XII i la seva posterior ampliació gòtica del XIII-XIV, el Castell de Mediona ha anat aplegant història i llegendes, que ara podeu resseguir amb visites guiades.


CULTURA



El Castell de Mediona ofereix als artistes i artesans (pintors, escultors, ceramistes...) espais en els que exposar les seves creacions, de manera que els visitants del conjunt tenen una mostra cultural gairebé permanent. La capella acull cada any diferents concerts i la seva excel•lent acústica ha portat a enregistrar en ella diverses gravacions musicals. La fortalesa obre les seves portes a les diferents manifestacions de la cultura catalana (corals, aplecs, gegants, bastoners, danses...)

REUNIONS, TROBADES, TALLERS, CURSETS...

Les diferents sales del Castell, el seu antic celler, ubicat en una construcció templera del segle XIII, o les terrasses exteriors situades a l’ombra de la Torre Grossa, són el marc més adient per a determinades reunions, cursets, tallers i trobades per xerrar de les més variades matèries o realitzar qualsevol activitat que encaixi amb la realitat actual del conjunt.


VISITES GUIADES



Les visites al conjunt medieval sempre han de ser concertades trucant prèviament al telèfon 93 898 57 01. D’aquesta manera es pot fixar la data i l’horari de la seva realització per a qualsevol dia de la setmana.

La visita completa té una duració aproximada d’una hora i mitja i contempla no tant sols la història del castell, sinó també les seves llegendes i altres detalls del seu passat recuperats per la tradició oral. Inclou l’espai exterior (vista del congost vigilat per la fortalesa), explicació sobre plànols i documentació gràfica, les antigues cavallerisses del segle XIII (reconvertides posteriorment en celler), l’església de Santa Maria de Mediona, el Turó Fundacional del segle X i la Torre Grossa.

La tarifa de la visita completa és de 4 € per persona (descomptes per a nens, jubilats i grups de 20 persones o més). Poden fer-se visites més breus, que inclouen el celler i l’església, amb una duració aproximada de 30 minuts i un preu de 2 € per persona.


Per a qualsevol altre activitat (reunions, trobades, etc.) cal concertar les seves característiques i les condicions corresponents trucant al mateix telèfon del Castell de Mediona.


ACCESSOS


El conjunt medieval es troba entre Sant Quintí i Sant Joan de Mediona, pràcticament al mig d’una pista asfaltada que uneix les dues poblacions per la muntanya. Amb cotxe s’hi pot accedir des de qualsevol d’aquests dos punts. En el primer cas, al quilòmetre 18 de la carretera C 244a s’agafa una desviació amb un rètol que indica “Castell de Mediona”. Uns tres quilòmetres més endavant, després de passar la urbanització de Can Verdaguer, es troba el trencall que baixa fins la fortalesa. En el segon cas, cal entrar al poble de Sant Joan i seguir els cartells municipals que assenyalen la direcció del castell per agafar la mateixa pista asfaltada per l’altre cap.

A peu, en bicicleta o a cavall s’hi pot arribar per l’antic camí de la riera, resseguint el pas natural que va donar origen al Castell. Des de Sant Quintí s’ha de sortir del poble pel carrer de Ponent i agafar un camí entre vinyes cap a la fàbrica de “El Canigó”. En arribar a aquesta es troba un cartell que indica l’accés a la ruta per la riera. Per Sant Joan, cal sortir del poble pel carrer del Molí i seguir la pista asfaltada poc més d’un quilòmetre, fins trobar una altra senyalització que indica aquesta manera d’arribar a la fortalesa.




Ver Castell de Mediona en un mapa más grande

dilluns, 7 de novembre de 2011

LA PLUJA TRASBALSA EL NUCLI RESIDENCIAL “ELS BITXOS” DE MEDIONA (Crònica, a núvol passat, dels efectes dels aiguats sobre els animalons del Castell)



MEDIONA, 6 de novembre 2011.-

El nucli residencial popularment conegut com “Els Bitxos” (dins del recinte del Castell de Mediona, a la comarca de l’Alt Penedès, Catalunya, PPCC) ha patit algun trasbals a conseqüència dels grans aiguats que, des de fa ja quatre dies, descarreguen sobre el nostre petit país. Tot i que no s’han registrat desgràcies, diguem-ne, “personals” ni danys materials de gran consideració que afectin greument les infraestructures, la vida quotidiana dels seus habitants s’ha vist molt i molt afectada per aquestes condicions meteorològiques excepcionals.

UN DORMITORI AMB SPA INCORPORAT.- La gran quantitat d’aigua caiguda, que a hores d’ara s’acosta ja als 200 litres per metre quadrat acumulats durant tot l’episodi, ha causat petites inundacions en algunes residències del barri. Per exemple, les continuades filtracions de la roca han acabat creant una mena d'spa dins la caseta dels germans Ànecs Joves. Una intervenció d’urgència a cop de pala i gibrell per treure l’aigua entollada va permetre als sis membres d’aquesta família tornar a dormir al seu domicili habitual. De tota manera, fou necessari col•locar-hi provisionalment una tarima de fusta, altrament dita “palet”, per facilitar-los un espai relativament sec sobre el fangar en que havia quedat convertit el sol de l’habitatge.

Més ben parats se’n van sortint els seus parents i veïns de sota, la família dels Ànecs Grans, formada pel pare, don Rixarguere, el tiet Estrambòtic i les seves dues respectives i probablement alternatives esposes. Malgrat viure ells i elles tots plegats en dos reduïts apartaments aparellats –mai millor dit, encara que sembli contradictori--, han escapat de la inundació gràcies a la inclinació del terra i al fet de disposar de sortides d’emergència que donen a un pati exterior protegit per una reixa a prova de guineus. Això tan sols pel que fa a les nits, ja que aquesta part d'Els Bitxos pràcticament només funciona com a barri dormitori i tots els seus residents, faci un sol que estavella o plogui a bots i barrals, surten a trescar només se’ls obre la porta per buscar-se la vida entre matolls i bassals.

XOPS COM POLLS.- El mateix passa amb la família de les Oques, que comparteix habitatge amb les gallines a la gran caseta anomenada de “Les Cabres”, encara que les que li donaren el nom quan per elles va ser construïda ja fa molt de temps que varen desaparèixer del Castell de Mediona. L’oc Lindbergh-- nom que deu a un avantpassat seu que va creuar per primera vegada volant el congost de la riera--, la seva senyora, donya Florinda, i el fill adoptiu d'ambdós, que respon pel malnom de “El Taqueta”, també surten a primera hora amb qualsevol temps per fer-se els fatxendes, marcar terreny i disputar el pinso als demés veïns del barri, tinguin ells mateixos gana o ja vagin farts: qüestió d’autoritat i de deixar ben clar de bon matí que aquí, qui mana, mana, encara que sigui sota una versió a escala medionenca del diluvi universal.

La família nombrosa de les gallines també té molta pressa per volar cada matí en veure la porta oberta, però quan a fora se senten la cresta mullada, tots els seus membres, fins el gall més gallet, s’afanyen per esmozar sense ni respirar i tornar ràpidament cap a caseta. Així han passat aquests darrers quatre dies, desafiant els ruixats per omplir el pap i aixoplugant-se després a corre-cuita sota teulat per espolsar-se les gotes d’unes plomes que, evidentment, no són tan impermeables com les dels ànecs i les oques: d’aquí deu venir allò de “xop com un poll”.

OKUPES A LA CASETA DE LES CABRES.- Encara més difícil ho han tingut a Ca les Porquetes, on la senyora Berni i la jove Loan --més conegudes al barri com “les Xanxes Gordes”-- no en volen ni sentir parlar, de l’aigua, si no és per a beure-se-la. I no és que els agradi tant la brutícia com diu la mala fama de la seva família, no, perquè elles són de la branca de les vietnamites, tan polides i educades que podrien viure a un pis de Barcelona: com la seva parenta de la sèrie televisiva Porca Misèria, sense anar més lluny. Deu ser, doncs, qüestió d’al•lèrgia cutània o hipersensiblitat capil•lar, però el fet és que en situacions com la present, quan les filtracions amaren el seu llit de terra i les goteres les hi cauen per les orelles, decideixen, senzillament, canviar-se de caseta.

Dit i fet: el mateix dijous dia 3, en trobar oberta l’antiga casa les cabres, les porquetes s’instal•laren còmodament a l’interior sense necessitat de forçar cap tanca. Tot i el caràcter pacífic de la seva acció, i que segurament estava justificada pel que queia del cel, la presència de les okupes representava un perill evident per els inquilins habituals d’aquell habitatge, ja que el seu “moviment de masses” podia engegar enlaire els pals del galliner, desmuntar el cau de les oques, esclafar algun ou i potser també a qui el va pondre. De manera que, per evitar mals majors, a l’hora de tancar la barraca varen rebre l’ordre de desallotjament immediat.


Aquesta ordre fou seguida a contracor pel 50% de les okupes, concretament per la Loan, que després de ser despertada a crits va abandonar l’edifici amb brams de protesta. L’altre meitat del col•lectiu, val a dir la Berni, va oposar una ferma resistència passiva al desallotjament i fou ser necessari l’ús de tota la força disponible (que tampoc era massa) per arrossegar-la pràcticament en braços fins a l’exterior. El incidents es varen repetir el divendres i al llarg de tot el dissabte, ja que les Xanxes Gordes aprofitaven la retirada d’una vigilància que no podia ser continuada per tornar a entrar immediatament al recinte del que acabaven de ser foragitades. I així anar fent, fins a dia d’avui, perquè les senyores sembles haver-li trobat el gustet al joc.

LA FAMÍLIA FELIÇ.- Completa el panorama del barri sota la pluja la difícil situació viscuda aquests dies per la família dels Paons, formada pel Xèrif, la Beta i les dues petites Pipiolines. Davant el que ja s’anunciava com una llarga i forta tongada de tempestes i abans de que aquesta comencés a fer la gitza, el dimecres varen veure com es treballava contra el relotge per ampliar la zona coberta de la seva gàbia nocturna El dijous, en comptes de trobar-se amb la porta oberta per sortir com cada matí, quedaren preventivament tancats dins del recinte que normalment utilitzen només com a dormitori: es tractava així d’evitar que una tronada sobtada els sorprengés a l'exterior, que l'ensurt provoqués la dispersió d'un grp tan bellugadís i que algun dels seus membres més joves no pugués trobar tot sol el camí de tornada a casa sota una espessa cortina d’aigua.

D’aquesta manera van passar entre reixes el pitjor de la tamborinada, mullats malgrat la previsora ampliació de la teulada i segurament rondinant per no poder sortir a buscar cargols, però protegits dels perills d’un món exterior pel que ja s’han despistat –i perdut—alguns del seus avantpassats a Mediona. Així que s’ho varen prendre amb paciència, a règim de blat i moresc trencat i aguantant les gotes que el vent, ara de llevant, després del sud, els engegava per sota les llaunes afegides al sostre. El Xèrif, com sempre, feia el que podia per abrigar sota les seves brillants plomes a les dues Pipioles que cada dia creixen més. La Beta, que en la seva primera volada de jove descontrolada fa uns mesos ja va anar a petar a l’altra banda de la riera, tingué que conformar-se per un parell de dies amb l’espai reduït de la gàbia on s'havia criat...

Fins que, el dissabte al matí, un tímid raig de sol entre uns núvols encara amenaçadors els va tornar a donar la llibertat provisionament perduda: la porta s'obrí i els quatre varen sortir a l’aventura dels bons dies, a pispar com abans les llavors dels mateixos plats de les Xanxes Gordes, a creuar com sempre el tancat de Els Bitxos per anar a caçar cuques al camí de la depuradora, a ampliar una mica el seu propi territori jugant a fet i amagar amb fronteres cada cop més llunyanes... Els ruixats que, de manera feble però intermitent van anar descarregant durant el dia, portaren ombres de preocupació a la seva experiència sota la pluja. Però aquesta és una història que, de moment, acaba d’allò més bé: al vespre, fent honor al seu apel•latiu de “la Família Feliç”, amb el Xèrif al capdavant, les Pipioles ben obedients al seu darrere i la Beta al seu aire, mig despistada com de costum, tots quatre van tornar solets a la seguretat de la gàbia on passen les nits a recer de la guineu i d’altres perills.

Però tot plegat, si en aquest cas val l’expressió, ja es aigua passada. Perquè, segons preveuen els que d’això se suposa que en saben, aquesta pertorbació atmosfèrica té les hores contades. Darrera deixa el nucli residencial popularment conegut com “Els Bitxos” (dins del recinte del Castell de Mediona, a la comarca de l’Alt Penedès, Catalunya, PPCC) xop com un poll que s'esposa les plomes per assecar-se després de que, entre el dimecres 2 de novembre de 2011 i la matinada d'aquest diumenge dia 6 li caigueren al damunt 176 litres d’aigua per cada un dels seus metres quadrats sense provocar entre els seus habitants més trasbals dels que ja s’han explicat. Toca ferro i que cap tempesta acabi pitjor que aquesta!

(Aquesta crònica va dedicada molt especialment a tranquilitzar a l'Arnau, el Teo, l'Albita i la Maria de les Fades... i, en general a tots el amics dels animalons del castell, preocupats per les possibles conseqüències de la tempesta sobre el Xèrif, la Berni i la resta de la tribu d'"Els Bitxos". Problemes tècnics impedeixen acompanyar el text amb les corresponents fotografies. Es demanen disculpes i una mica d’imaginació per il•lustrar-la com cal)