Pàgines

Informació


Amb més de mil anys d’història, el Castell de Mediona segueix essent avui un conjunt monumental viu i habitat, capaç d’acollir un ampli ventall d’activitats socials, culturals i de lleure, que van des del descans i el contacte amb la natura fins a la realització de trobades, tallers, cursets, exposicions, visites guiades... Tot plegat a una hora de Barcelona i al bell mig d’un congost encara feréstec on el pas del temps sembla haver-se aturat.

SENDERISME



Encinglerat damunt l’antic camí que va de Sant Joan a Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès), durant segles va vigilar un pas natural de gran importància estratègica entre la Mediterrània i la Catalunya interior. Actualment la fortalesa és fita cabdal de rutes a peu (Santes Creus-Montserrat), a cavall o en bicicleta, que poden trobar al Castell el que calgui per fer una aturada en el seu recorregut.


NATURA I ESCALADA


Al quedar al marge de les noves vies de comunicació, el congost del Mediona ha mantingut bona part de la seva riquesa natural. El Castell és lloc de trobada pels que volen gaudir d’aquest racó del nostre país, conèixer la vegetació de la riera, seguir els rastres de la seva fauna, observar les aus o els estels... També ho és per als escaladors, que a les parets dels seus penya-segats tenen sectors amb vies ben equipades de diferents graus de dificultat.


HISTÒRIA


Des del Turó Fundacional del segle X, probablement fortificat abans pels sarraïns, fins la Torre Grossa, edificada al segle XV pel duc de Cardona, tot passant per la construcció templera del XIII o la capella romànica del XII i la seva posterior ampliació gòtica del XIII-XIV, el Castell de Mediona ha anat aplegant història i llegendes, que ara podeu resseguir amb visites guiades.


CULTURA



El Castell de Mediona ofereix als artistes i artesans (pintors, escultors, ceramistes...) espais en els que exposar les seves creacions, de manera que els visitants del conjunt tenen una mostra cultural gairebé permanent. La capella acull cada any diferents concerts i la seva excel•lent acústica ha portat a enregistrar en ella diverses gravacions musicals. La fortalesa obre les seves portes a les diferents manifestacions de la cultura catalana (corals, aplecs, gegants, bastoners, danses...)

REUNIONS, TROBADES, TALLERS, CURSETS...

Les diferents sales del Castell, el seu antic celler, ubicat en una construcció templera del segle XIII, o les terrasses exteriors situades a l’ombra de la Torre Grossa, són el marc més adient per a determinades reunions, cursets, tallers i trobades per xerrar de les més variades matèries o realitzar qualsevol activitat que encaixi amb la realitat actual del conjunt.


VISITES GUIADES



Les visites al conjunt medieval sempre han de ser concertades trucant prèviament al telèfon 93 898 57 01. D’aquesta manera es pot fixar la data i l’horari de la seva realització per a qualsevol dia de la setmana.

La visita completa té una duració aproximada d’una hora i mitja i contempla no tant sols la història del castell, sinó també les seves llegendes i altres detalls del seu passat recuperats per la tradició oral. Inclou l’espai exterior (vista del congost vigilat per la fortalesa), explicació sobre plànols i documentació gràfica, les antigues cavallerisses del segle XIII (reconvertides posteriorment en celler), l’església de Santa Maria de Mediona, el Turó Fundacional del segle X i la Torre Grossa.

La tarifa de la visita completa és de 4 € per persona (descomptes per a nens, jubilats i grups de 20 persones o més). Poden fer-se visites més breus, que inclouen el celler i l’església, amb una duració aproximada de 30 minuts i un preu de 2 € per persona.


Per a qualsevol altre activitat (reunions, trobades, etc.) cal concertar les seves característiques i les condicions corresponents trucant al mateix telèfon del Castell de Mediona.


ACCESSOS


El conjunt medieval es troba entre Sant Quintí i Sant Joan de Mediona, pràcticament al mig d’una pista asfaltada que uneix les dues poblacions per la muntanya. Amb cotxe s’hi pot accedir des de qualsevol d’aquests dos punts. En el primer cas, al quilòmetre 18 de la carretera C 244a s’agafa una desviació amb un rètol que indica “Castell de Mediona”. Uns tres quilòmetres més endavant, després de passar la urbanització de Can Verdaguer, es troba el trencall que baixa fins la fortalesa. En el segon cas, cal entrar al poble de Sant Joan i seguir els cartells municipals que assenyalen la direcció del castell per agafar la mateixa pista asfaltada per l’altre cap.

A peu, en bicicleta o a cavall s’hi pot arribar per l’antic camí de la riera, resseguint el pas natural que va donar origen al Castell. Des de Sant Quintí s’ha de sortir del poble pel carrer de Ponent i agafar un camí entre vinyes cap a la fàbrica de “El Canigó”. En arribar a aquesta es troba un cartell que indica l’accés a la ruta per la riera. Per Sant Joan, cal sortir del poble pel carrer del Molí i seguir la pista asfaltada poc més d’un quilòmetre, fins trobar una altra senyalització que indica aquesta manera d’arribar a la fortalesa.




Ver Castell de Mediona en un mapa más grande

dilluns, 14 de novembre de 2011

TOTES LES CARES DE LA RIERA

En poc més d’una setmana el Mediona ha presentat tres cares ben diferents per a qui se les volgués mirar: en cosa d’una llambregada va passar de ser la llera polsegosa i ofegada pels matolls que ens havia deixat la sequera de l’octubre a baixar bramant per omplir el congost de bat a bat quan els primers dies de novembre va ploure de cop tot el que no havia plogut els mesos anteriors. Després d’una crescuda d’aquelles que deixen petjada al calendari i també al territori, les aigües tèrboles que ahir se sortien de mare van anar tornant poc a poc a córrer pel curs que tenen marcat, donant donant així la imatge més amable de la riera.

Aquesta és, doncs, la cara que avui presenta el Mediona. La situació extraordinària que va viure uns deu dies ha passat, de moment, a la seva història més recent. Però això no permet parlat de “tornada a la normalitat”, concepte aquest gairebé contradictori amb la pròpia essència d’un món canviant per definició com és el de la riera: ara, de repent, baixant a vessar, carregada per una forta tamborinada; poc després, corrent tranqui-la i clara, com si pensés fer-ho així tots el mesos de l’any, i, una mica més tard, convertida en una llesca de terra eixuta que s’esquerda sota el sol i fa que molts dels qui no la coneixien es preguntin si alguna vegada duu aigua.

L’ESTIU DEL 36.- Sempre ha estat així? Hom pensa que “abans, en aquest país, els rius sempre duien aigua, a l’hivern i a l’estiu”. Hi ha algun testimoni que potser ve a reforçar aquesta impressió bastant estesa entre la gent gran: per exemple, el de Lucas Gómez --malauradament ja traspassat--, que el 24 de juliol de 1936 només tenia 11 anys. Aquell dia, junt amb uns amics de la seva edat, va pujar al castell des de Sant Quintí pel camí de la riera acompanyant els quatre milicians de la FAI que el dia anterior ja havien cremat els sants de la parròquia de Santa Maria. No tots, perquè la imatge del Sant Crist de Mediona no era a la seva capella i no van saber-la trobar per enlloc. Sembla ser que, al passar per Sant Joan, el comentari d’un veí els va encaminar al racó on el rector podia haver-lo amagat. L'endemà tornaren a comprovar-ho i, efectivament, el van descobrir, tapat amb uns quants troncs, entre la llenya emmagatzemada en una carbonera que hi havia al costat del portal de l’església.

El foc que el dia anterior havien encès amb els llibres de missa i els bancs de la capella ja s’havia apagat, i no en el varen revifar: en comptes de cremar el Sant Crist, aquell dia l’estavellaren a la plaça i el feren miques. En Lucas recordava que els trossos de fusta varen quedar escampats per l’era i, molts anys més tard, contemplant la imatge recuperada a l’església del castell, assegurava que, si tornava a ser aquí, era gràcies a ell. Quan se li preguntava perquè, explicava que els anarquistes havien demanat a la canalla que llancessin les restes a la riera. “I la riera baixava bastant plena –afegia --, de manera que, si ho haguéssim fet així, l’aigua hagués arrossegat les fustes, les hagués escampat corrent avall i el sant Crist de Mediona s’hagués perdut per sempre”.

PERÒ LA RIERA QUEDAVA “MOLT LLUNY”.- En Lucas reconeixia que ell no volia pas salvar la imatge, doncs anava amb els que havien vingut a cremar-la. “Però es que la riera quedava molt lluny, i ens varem avorrir d’anar carregant els trossos fins allà baix”, seguia dient. “Així que els varem abocar al camí”. I al camí quedaren fins que tres germans d’una família molt catòlica de Sant Pere de Riudebitlles, assabentats del que havia passat, varen venir a recollir-los i els mantingueren amagats mentre durà la guerra. Un cop acabada aquesta, van ser duts a un restaurador de Barcelona que reconstruí la imatge amb les peces de l’original.

Això seria el que va passar a Mediona quan encara no feia ni una setmana d’aquell 18 de juliol de 1936. O, al menys, així és com ho recordava en Lucas Gómez. Del seu testimoni –molt més rellevant en altres aspectes que ara no fan al cas— val recuperar aquí un aspecte sens dubte secundari, però que, de ser cert, va estar a punt de jugar un paper decisiu en la història del Sant Crist de Mediona: el fet que, en aquella data de ple estiu, la riera duia “força aigua”. Prou, segons ell, per endur-se i escampar les peces de la imatge que van ser prop d’anar-hi a parar.

D’aquells esdeveniments, el dies 23 i 24 d’aquest juliol de 2011 s’han complert justament 75 anys. Podria pensar-se, doncs, que en l’època de la guerra civil el Mediona no era com ara una riera intermitent, sovint més temps eixuta que no pas baixant amb l’aigua deixada per una riuada estacional o un llarg episodi de pluges, sinó un corrent continu en el que s’hi podia anar tot l’any a pescar i on a l’estiu la quitxalla aprenia a nedar.

“UN CABAL PERMANENT”.- Així ho indica també la informació publicada el passat dia 9 en el seu bloc per l’Associació d’Estudis Científics i Culturals de Mediona, on repassant la història de la riera li atribueix “un cabal permanent” de 60 a 80 litres per segon, encara que sense especificar l’època en que es va fer aquest càlcul i si es tracta de la mitjana anual habitual. En una altra entrada al mateix bloc, l’AECCM fa una àmplia referència als diferents molins que movia la riera, des del seu naixement a La Llacuna fins a convertir-se en el Riudebitlles i vessar dsprés a l’Anoia: entre ells el de Can Trill, el de Sant Joan o el de Les Deus, a Sant Quintí. L’existència d’aquestes instal•lacions pressuposa que disposaven d’un cabal d’aigua suficient i relativament estable per a poder funcionar al llarg de l’any.

De fet, la imatge del Mediona baixant de manera ininterrompuda durant 12 mesos no és cosa del segle passat: sense anar més lluny, la riera va dur aigua des del 27 de setembre de 2003 fins ben bé el 14 d’octubre de 2004. Durant tot aquest temps, més gruixut o més prim, pel congost va haver-hi corrent en moviment, segons una comprovació visual diària feta en en el tram de les roderes i que així va quedar registrada a l’agenda del Castell de Mediona. La notícia va ser difosa per la ràdio municipal, que aleshores encara emetia, i curiosament després d’haver-ho celebrat públicament la riera va deixar de córrer, quedant aigua estancada en els trams més profunds de la llera i alguns tolls que es mantingueren fins Nadal, després d’una tardor amb moltes tronades i poca pluja. En la pàgina corresponent al 27 de desembre, en el dieatri esmentat apareix per primera vegada en més d’un any l’anotació: “riera seca, seca”.

ARROSSEGANT CARABASSES.- Potser és cert, doncs, que “abans plovia més i es gastava menys aigua”, de manera que rius i rierols arreu del país tenien més recursos per poder córrer tots els mesos de l’any. No és això exactament, però, el que ha quedat en la memòria d’algunes persones que en el temps que envolta la guerra civil varen passar la seva infantesa a la vora del Mediona. És el cas de Francesc Gustems, qui recorda com hi havia fortes rierades que arrossegaven les carabasses --que llavors es plantaven prop de les ribes--, empantanaven l’hort de la família i tallaven el pas al Molí: el seu pare li deia que no creués la llera quan l’aigua baixava tèrbola, “perquè no se sap que pot haver-hi sota” i en qualsevol moment podia tornar a créixer. Com ara, tret que, avui, les crescudes arrosseguen més plàstics i escombraries que carabasses.

Francesc Gustems explica que, de nen, quan hi havia una gran tronada, en comptes de tornar a casa a corre-cuita, s’aixoplugava en una petita balma a la vora del corrent per veure baixar la rierada y sentir de ben a prop l’impressionant soroll de l’aigua desfermada. Però també guarda la imatge d’aquells altres anys en els que la riera quedava ben seca, tant que “calia baixar al fons del fons del pèlag gran amb un cassó a recollir una miqueta d’aigua per fer anar la màquina d’ensulfatar”.

Així, doncs, que la fotografia fixa del 24 de juliol de 1936 que recordava Lucas Gómez, amb un Mediona baixant amb prou aigua com per endur-se corrent avall les imatges fetes miques, caldria contrastar-la amb la pel•lícula de la riera que altra gent va seguir fent en la seva memòria durant els difícils anys de la postguerra, segons la qual la idea d’aquesta com un curs d’aigua que aleshores mai no s’aturava seria, com a mínim, discutible.

LES GRANS RIERADES.- El que no ho sembla gens, de discutible, és que les crescudes sobtades i les rierades de grans proporcions s’han convertit en una constant que es repeteix en la història del Mediona. La del 3 de novembre va ser una de les importants, potser la més forta dels últims 15 anys, però en els més de mil que el castell porta vigilant aquest congost segur que n’ha vist moltes de més grosses. Algunes d’elles encara queden en el record de les persones que viuen a prop del Mediona. Diuen que la pitjor dels darrers temps va ser la del 94, quan les pluges especialment intenses de la tardor varen trobar un terreny nu i abonat per deixar escórrer l’aigua: el terrible incendi forestal de l’estiu, quan el foc calat el dia 10 d’agost per quatre eixelebrats en un abocador de Sant Joan va cremar a banda i banda de la llera, va despullar muntanya i riberes del bosc que les protegia. Sense topar amb massa entrebancs, barrancs i penya-segats abocaren dins la riera fins a provocar una crescuda que Sant Quintí recorda com extraordinària.

En la memòria de la gent gran ha quedat també aquell aplec del Sant Crist de Mediona en que, després d’una gran tempesta, la forta crescuda de l’aigua es va dur un carro que tornava a Sant Quintí per l’antic camí de la riera, l’únic que aleshores hi havia per arribar al castell. L’historiador santquintinenc Xavier Argemí ha recuperat el que va passar aquell primer diumenge de setembre, allà pels anys 50: El cel s’havia anat tapant i començaven a caure les primeres gotes. Veient que se'n venia una de seria, l’home que portava les begudes per a vendre en la festa major va decidir tornar abans d’hora cap a casa. Es tractava d’una persona disminuida que tenia botiga en el poble de Sant Quintí. Hom recorda que li faltaven les cames, que tenia gran dificultat per a bellugar-se i que havia de fer-ho gairebé arrossegant-se. De manera que va pujar al seu carro i va enfilar cap a la riera, amb tan mala sort que, quan anava per la meitat del camí, va descarregar una tronada molt intensa. La riuada el va enxampar, va arrossegar el carro i l’home va morir ofegat.

EL CANVI CLIMÀTIC.- Escrites o no, encara vives en la memòria d’algú o perdudes ja per sempre, d’aquestes històries n’hi ha d’haver moltes en la llarga crònica del Mediona. Una crònica que potser està entrant en un nou capítol de relat encara imprevisible: no deixa de ser simptomàtic que l’episodi de pluges que va provocar la riuada excepcional del passat dijous dia 3 de novembre de 2011 fos qualificada per l’agència meteorològica nord-americana com la primera tempesta tropical mediterrània. Batejada per la National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA) com “01 M” i anomenda per altres "medicane" --barreja de mediterranian i hurricane (huracà)--, la pertorbació va deixar a alguns llocs de Catalunya registres superiors als 300 litres per metre quadrat en el total de l’episodi, que va durar cinc dies. Aquest és només el reconeixement oficial d’un dels efectes del canvi climàtic que molts meteoròlegs, professionals o aficionats, venen constatant des de fa temps. Sigui per que la tardor del 2011 ha decidit finalment comportar-se com hom recorda que ho feien les d’abans, sigui a conseqüència del temps que un desenvolupament irresponsable ha trastornat, o per les dues coses a la vegada, el cert és que aquesta tarda ha tornat a ploure amb ganes. I pronostiquen que, de matinada, més... En poc més d'una setmana, el Mediona ha sortir d'un badall que semblava inacabable per despertar-se de sobte bramant, després ha somrigut durant uns dies i aquesta nit encara dorm roncant molt suaument pel congost. Amb quina cara es llevarà demà?

1 comentari:

Anònim ha dit...

He de agraïr-vos la quantitat de informació que ens aportas en aquesta crónica.
Et felicitem i esperem amb il.lusió la seguent, segur que serà molt profitosa.